Anna, Sara, Maria, Paula i Unai | 29/10/2025
Embedded Files
El 29 d’octubre va fer un any de la DANA que va arrasar el País Valencià.
El 29 d’octubre va fer un any de la DANA que va arrasar el País Valencià.
Diverses monis i exmonis del MIV ens vam unir a les brigades de milers de voluntaris que, des d’arreu del país i de l’Estat, vam baixar a ajudar els nostres germans del sud. Hem escrit aquest reportatge per explicar-vos com ho vam viure.
Diverses monis i exmonis del MIV ens vam unir a les brigades de milers de voluntaris que, des d’arreu del país i de l’Estat, vam baixar a ajudar els nostres germans del sud. Hem escrit aquest reportatge per explicar-vos com ho vam viure.
A la matinada, mentre el país encara dormia, un grup de voluntaris i voluntàries ens vam trobar per pujar a un bus que sortia cap a València. Érem gent de casals, ateneus i entitats d’arreu de Catalunya. L’ambient era de silenci i nervis. Ningú sabia ben bé què ens trobaríem.
Cap a les nou del matí vam arribar. Només baixar del bus, vam posar-nos les botes, vam agafar les eines i vam començar a caminar. A mesura que ens acostàvem a la zona zero, l’escenari es tornava cada vegada més surrealista: fang per tot arreu, gent caminant per la carretera, militars, maquinària pesada... semblava literalment una zona de guerra.
El nostre primer destí va ser Paiporta. Deu dies després de la DANA, el poble encara estava enfangat fins al coll. Hi havia carrers on el fang ens arribava als genolls. Vam començar ajudant uns fruiters a repartir fruita als veïns, sobretot a la gent gran que no podia sortir de casa seva.
Tot era fang i sorra. Els carrers plens de voluntaris, tots tacats de dalt a baix, amb pales, escombres i galledes. Mobles destrossats, fotos familiars, roba, joguines… tot amuntegat als vorals. Literalment, la vida sencera d’algunes famílies abocada al carrer.
Quan vam acabar amb la fruita, vam anar a un pàrquing que volien buidar. Era molt a prop del barranc, i calia anar amb molt de compte: no es veia on acabava el carrer, i hi havia risc de caure-hi. A més, els bombers havien d’assegurar que dins no hi hagués gasos tòxics.
Nosaltres, mentrestant, vam començar a omplir cubetes i més cubetes de fang. Ens hi vam passar hores. Militars n’hi havia molts, sí, però no vam veure’n cap amb una pala a la mà. Quan finalment ens van rellevar altres voluntaris, vam anar a dinar una mica, tots plens de fang fins a les orelles.
A la tarda vam anar a ajudar un home que buidava casa seva. El pis era un baix on l’aigua havia arribat gairebé fins al sostre. Érem una vintena de voluntaris traient fang, mobles podrint-se, tot destrossat. El pobre home només va poder salvar una torreta amb una petita planta. Aquell moment ens va colpir profundament.
Tot el carrer era ple d’històries com aquella: gent que ho havia perdut tot però que, tot i així, t’agraïa la feina amb un somriure cansat.
A les quatre de la tarda, tots els voluntaris i veïns afectats vam començar a caminar cap a València capital. Aquell vespre hi havia convocada una gran manifestació per denunciar la gestió nefasta de la catàstrofe.
La capçalera anava plena. Els carrers bullien de ràbia i dignitat. Entre la multitud, familiars, amics i veïnes d’algunes de les 229 víctimes de la gota freda. Tot transcorria de manera pacífica fins que un cordó policial va aparèixer de sobte i va començar a fer de les seves. Alguns manifestants, encara coberts de fang, van empastifar la façana de la Generalitat. Era un crit de dolor i impotència.
El que tothom demanava era clar: responsabilitats i la dimissió de Mazón. Un any més tard, ni això.
A les quatre de la tarda, tots els voluntaris i veïns afectats vam començar a caminar cap a València capital. Aquell vespre hi havia convocada una gran manifestació per denunciar la gestió nefasta de la catàstrofe.
La capçalera anava plena. Els carrers bullien de ràbia i dignitat. Entre la multitud, familiars, amics i veïnes d’algunes de les 229 víctimes de la gota freda. Tot transcorria de manera pacífica fins que un cordó policial va aparèixer de sobte i va començar a fer de les seves. Alguns manifestants, encara coberts de fang, van empastifar la façana de la Generalitat. Era un crit de dolor i impotència.
El que tothom demanava era clar: responsabilitats i la dimissió de Mazón. Un any més tard, ni això.
Aquella nit vam dormir en una escola de l’Horta Nord, una de les poques zones no afectades directament, tot i que molts dels seus professors eren de l’Horta Sud. Ens vam estirar a terra, rebentats, amb la sensació d’haver viscut alguna cosa molt gran i molt trista alhora.
L’endemà, ben d’hora, vam tornar a calçar-nos les botes i cap a Paiporta un altre cop. El dia el vam passar gairebé sencer dins d’un garatge. I us ho assegurem: mai no us podeu imaginar quanta quantitat de fang pot haver-hi en un garatge.
Hi havia cotxes atrapats que la gent movia literalment a pes, fent-los botar sobre les rodes per desenganxar-los. De tant fang que en treiem, el carrer tornava a quedar inundat, així que havíem d’empènyer-lo fins al final per evitar que tornés a entrar als locals.
Vam treballar fins a dos quarts de tres, vam dinar ràpid i vam agafar el bus de tornada. Pel camí, vam passar per un descampat ple de cotxes destrossats: un cementiri de metall i fang. Feia feredat.
Ha passat un any, i encara recordem perfectament cada moment d’aquell cap de setmana. L’olor, el silenci, el cansament, la tristesa… i també la força col·lectiva de milers de persones ajudant sense preguntar.
No ens podem ni imaginar què han viscut les valencianes i valencians que encara avui intenten aixecar el cap. Però sí que sabem una cosa: que allà, entre el fang i el dolor, vam aprendre que la solidaritat és més forta que qualsevol tempesta.
Per això, des del MIV, exigim justícia i responsabilitats per a totes les víctimes i afectades per la DANA. I que mai més una tragèdia així sigui tractada amb tanta deixadesa i indiferència.
Perquè davant la destrucció, la resposta sempre ha de ser col·lectiva.
Sols el poble salva el poble! I no ses res si no s'és poble!
Page updated
Google Sites
Report abuse